El Centre comarcal Lleidatà, celebra aquests dies la seva Festa Major, per fer el pregó d’obertura, ha sigut convidat Mn. Joan Escales d’Enviny.
Davant una audiència considerable, Mn. Joan ha basat el seu discurs en les arrels de les persones.
En una primera part, ha fet una exposició amena i entranyable de la seva infància a Enviny, ha estat genial en el desgranar, tots els aspectes de la vida en un petit poble de muntanya, fins als anys seixanta.
En pinzellades precises ens ha donat un quadre costumista que hagués pogut signar qualsevol pintor famós.
Model de vida; feines i festes; família i veïnat; costums i creences; paisatges i olors; Tot un ventall de records estimats, amanits amb anècdotes puntuals, per fer-ho mes alegre.
En la segona part, ens ha explicat la seva pròpia vivència, a partir de la seva marxa a La Seu, als dotze anys.
Primer els estudis, i més tard els diferents punts de parada de la seva sacsejada vida, ens han donat una visió real del tarannà d’aquest Capellà rural.
Des de els seus primers viatges a Paris en auto-stop fins les seves estades a Califórnia, La India, Brasil, Japó, etc,, i la tornada a casa, ens ha fet reviure amb ell, la quantitat de vegades que s’ha vist desarrelat i ha hagut de tornar a prendre noves posicions.
Han estat les vivències d’un autèntic rebel, amb un clar posicionament davant les diferents aspectes que l’hi ha presentat vida. Les seves trifulgues amb la jerarquia i la seva proximitat amb la gent, ha fet mes gran la seva llegenda.
El públic ha aplaudit amb ganes, al final de la xarrada, i fins i tot, algun dels assistents, ha fet seva la frase que segons Mn. Joan l’hi varen dir quan tenia 18 anys “Mal aguanyat per ser capellà”!!!
Aquesta tarda hem assistit a un nou concert del quartet “Veus del Pirineu”.
Ja fa temps que volia deixar constància, de la immensa qualitat de les veus d’aquets amics, que van escampant les seves melodies per tot arreu.
Nascuts musicalment, a la Schola Cantorum de la Catedral de La Seu, la bondat de cada una de les seves veus, es magnifica quan canten junts.
Avui hem pogut comprovar com un grup de japonesos, els aplaudia quan acabaven amb el seu repertori de cant gregorià i polifonia popular.
Els components del grup, resideixen actualment a Barcelona però els seus orígens son al Pirineu; L’Antoni Juanmartí es de Jou, en Severo Isús es de Llesui, en Ramón Escales es d’Enviny i en Alfons Vila es de Puigcerdà.
El relax i la serenitat que produeixen les seves músiques, son en la vida de trasbalsos que es viu avui, una medicina de tranquil•litat i de pau.
Aquest any passem el Sant Jordi a Enviny, un cop esmorzats, baixem a Sort.
Sentia al mati per la tele, paraules per identificar sant Jordi, la gent per tal de fer altisonant la seva solució s’esmerava per tal de sintetitzar en una paraula alló que sentia : emoció, passió, autoestima, arrelament, cultura, tradició, patriotisme i mil paraules més.
La diada molt mes ensopida al poble que a Barcelona, un parell de parades de llibres i un parell més de roses, i al costat de casa Burrella, uns nois amb una tauleta damunt la que tenen una urna, esperant que la gent es mulli per la independència de la Terra.
Mes tard a la plaça, Sardanes. La Colla de sardanistes de Sort, entrelligats amb tots els nens i nenes de l’escola puntejaven curts i llargs, i els padrins de la residencia somriuen al futur i gaudeixen del espectacle.
Ens hem comprat uns llibres. ( Ferran Torren, Ermengol Donisa i Pep Coll) que augmentaran la nostra petita biblioteca.
Tornant cap a casa, repasso les paraules que sentia al matí per la tele, segur que tenen el seu sentit per tots i totes les persones que celebren la diada, però en especial pels joves que amb molta il•lusió, intenten omplir la urna amb els vots d’un poble, que ves a saber lo quer vol ser en un futur.
Tots recordem que no fa molt de temps, no teníem servei de recollida de escombraries, i tan les runes com els diferents estris, i fins i tot animals morts, quan no se’ls hi trobava servei anaven a parar a la “llau de Bandurella”.
L’any passat es va aconseguir una subvenció per tal de netejar l’indret i deixa’l net, com el seu entorn.
Es va netejar i se hi va posar un rètol on hi deia “Abocador clausurat”.
Doncs bé, el rètol va durar poc menys d’una setmana, i a la llau, ja hi tornen a haver-hi runes.
- TV3
El dia de Pasqua al mati, el Canal 33, dins el programa “Rodasons”, va emetre un reportatge sobre els cants religiosos tradicionals, al Pallars Sobirà.
El documental tracta acuradament la tradició dels nostres pobles en quan a cants de Vespres, Completes, goigs, etc.
Al reportatge s’hi poden veure gent d’Enviny, Llesui, Pujalt, Caregue...etc. explicant les seves experiències.
Si el voleu veure podeu consultar per Internet: TV3 a la carta.
- Interès turístic
Les visites turístiques han augmentat d’una manera exponencial, al nostre poble, desde que es varen rodar les escenes de “Les veus del Pamano” i va retornar la copia del retaule.
Com a mostra un boto: en els últims dies hem tingut el plaer de saludar , a uns membres de l’ Associació Cultural “ Terres del Marquesat” , preparant una visita per al mes d’Agost proper . La visita inclou l’Escola (per la sèrie) i l’església (el retaule),
El retaule d’Enviny, es ara estrella de l’exposició que es mostra a Nova York sobre jueus i cristians.
L’exposició es pot visitar fins el proper 30 de maig, al museu d’Art Bíblic de la Ciutat dels gratacels.
Aquesta obra d’art ha estat cedida per aquesta exposició, per part del museu de la Societat Hispànica, de N. York, propietària de part del retaule original.
Com es recordarà el retaule fou comprat per dos museus americans, l’esmenta’t de la Societat Hispànica i el bancal inferior adquirit pel museu d’Art de Filadelfia.
La gent del Pallars Sobirà, hem viscut la setmana més mediàtica, des que es va inaugurar la televisió autonòmica catalana.
D’una banda l’estrena, de Les veus del Pamano, suficientment comentada, d’altra l’emissió del programa Divendres, que de dilluns a dijous s’ha emes en part, directament desde Sort.
Ens plau que la televisió publica, per una vegada, surti de la metròpoli on està encallada i ens mostri com son altres mons, no obstant, ens sap greu que la visió parcial i amanerada de la nostra comarca es repeteixi una vegada més.
A les Veus del Pamano, sèrie de indubtable èxit, hi trobem a faltar, un tret del parlar pallarès, sense caure en la ridiculització del Cartanyà, la sonoritat del nostre parlar no demostra per enlloc la ubicació de la excel•lent novel•la.
Diferents crítics de televisió, comparteixen el meu criteri:
La Neus Ruiz a El Segre escriu ............... Les veus del Pamano, situada al Pallars Sobirà, no només s’hi ha d’emmarcar mostrant les meravelles paisatgístiques de la vall d’Àssua, sinó que també ho ha de reflectir en la parla dels seus protagonistes. Els pallaresos, i encara més els dels anys quaranta, parlaven pallarès, tal com els de Tortosa parlaven tortosí i els castellans, castellà. Per què, doncs, els pallaresos d’aquesta adaptació de TV3 no tan sols no pertanyen al nord-occidental, sinó que n’hi ha alguns que són representants dignes d’aquell xava cada cop més estès a la capital?........
Jose Carlos Miranda, també al Segre escriu ............. No obstant, cal trobar-li un però, i gros. Tant costava trobar uns personatges capaços de parlar un català pallarès o, en qualsevol cas, nord-occidental? I no amb aquell irritant deix barceloní tan habitual, d’altra banda, a les produccions dramàtiques de Sant Joan Despí..........
Ferran Monegal escriu al Periodico................ Només cal advertir que en aquesta tasca tan exquisida grinyola l’accent amb què parlen la majoria d’actors i actrius. La història transcorre a la zona de Sort i Llessui, cor del Pallars Sobirà. Allà – també al Pallars Jussà – l’idioma català sona amb una musicalitat característica. El meravellós accent lleidatà no s’ha aconseguit........
Pau Echauz a La Mañana diu.................. Aquesta és l’opinió general, però també n’hi ha de particular que hem trobat a faltar l’absència absoluta d’un tret que hauria donat valor cultural a la sèrie, una mica de pallarès, que no costava tant. Ens queixem tot sovint del desconeixement de les realitats territorials perifèriques per part de la metròpoli i aquesta ha estat una oportunitat perduda per part de TV3 que ha preferit el català estàndard oblidant una realitat lingüística viva.......
En quan al programa Divendres, ens sobta el desplegament desmesurat, super-camió, carrers tallats, molta expectació, tot plegat per unes minses connexions.
A l’hora de buscar protagonistes per entrevistar, es possible que al Pallars no hi han trobat ningú més que el afortunat i molt famós venedor de loteria, o bé el friki de “Ganjero busca esposa”.
Es curiós que a la fira de Frankfurt, on la cultura catalana va assistir com convidada, les tres novel•les, amb més èxit de públic, i mes venudes varen ser: Les veus del Pamano, Tor, tretze cases i tres morts i Pedra de Tartera; les tres inspirades amb localitzacions de la nostra comarca.
No es d’estranyar doncs que l’Ajuntament de Sort, en l’afany de promocionar la comarca, ha pres l’iniciativa d’engegar diferentes rutes pels pobles on es varen inspirar, escriptors que més tard han tingut reso, bàsicament pels pobles de la vall d’Assua.
- Maria Barbal, amb obres com Pedra de Tartera, Mel i metzines, o País Íntim,; ambientades al Pallars, cal recordar el poble de Pallarés (En realitat, Altron)
- Jaume Cabré, Les veus del Pamano, ambientada a la Vall d’Assua, Torena (En veritat, Llessui).
- Josep Virós que en el any 1957, va publicar la novel•la Verd madur, de la que es va fer una versió cinematogràfica de notable fama, Siega Verde, on el poble que pren el protagonisme es Ribesaltes, (També Llessui)
- Josep Mª Espinàs, que en un dels seus títols, Viatge al Pirineu de Lleida (1.957), fa un itinerari per la majoria de pobles del Pallars
- Juan Lluis, Fill de Montardit i enamorat de Rialp; Les seves obres son totes una promoció de la comarca, Cal recordar : El meu Pallars , Els Pastors i les estrelles, L’Home de la Bossa, Histories i llegendes del Pallars, etc.
Ens sembla perfecte, si la mesura vol dir, que l’interès per la lectura i l’afany per descobrir uns llocs fantàstics, que s’han fet famosos a partir de la literatura, han tingut un augment considerable,
Aquest cap de setmana, s’ha estrenat a Sort, Les veus del Pamano, sèrie rodada al Pallars, basada en la novel•la d’en Jaume Cabré.
A l’estrena efectuada al cinema els Til•lers de Sort, hi podran assistir unes 700 persones, doncs les invitacions per les tres projeccions programades per aquest cap de setmana ja fa dies que es van esgotar.
A la primera gala, efectuada a les 18.30 del dissabte hi ha assistit; l’autor de la novel•la, Jaume Cabre, el director de la pel•lícula, Lluis Maria Guell, la directora de TV3 Mònica Tarribas, el director del Institut Català d’Indústries Culturals, Antoni Lladó, i els responsables de les productores de la sèrie, Diagonal TV, i Mallerich Films. També hi ha assistit els principals actors, com Francesc Orella,Roger Coma i Montse German.
La novel•la, una de les de mes èxit, en la literatura catalana recent, rememora l’entrellat d’una historia de la postguerra, situada a la localitat imaginaria de Torena (vall d’Assua), a l’any 1943. L’obra s’ha traduït al castellà, francès, alemany, holandes, hongarès i romanès.
El rodatge es va realitzar a l’escola d’Enviny, el cementiri de Tirvia, una borda de Virós, el poble d’Espot, l’església i la plaça d’Isil, i el llac de Boren, i alguns passatges filmats a Barcelona.
En una entrevista, publicada al Segre, en Jaume Cabré diu que no ha “escrit el guió, però si que la discutit.”; que la versió cinematogràfica explica una part de la novel•la, doncs s’ha de tindre en conte que es tracta de llenguatges i mons diferents.
D’altra banda, espera que molta gent que no hagi llegit la novel•la, desprès de veure la minisèrie, es senti atreta per llegir el llibre.
La Diputació de Lleida i l’Ajuntament de Sort, han organitzat aquesta projecció inicial a Sort, on un gran nombre de figurants de la pel•lícula, podran tenir la primícia de veure el resultat de la seva feina, entre ells la Nuri de Camp i la Maria de Mestrejaume.
Com cada any el tercer diumenge de Setembre, marca la diada de la festa major.
El divendres día 18, seguint el programa establert, es va fer un sopar per la gent del poble, al estudi, una trentena d’assistents i molta animació.
Tot seguit es va projectar la pel•lícula: Un franco, 14 pesetas , dins el programa municipal “Cine a la fresca”, que enguany era dedicat a la emigració.
El dissabte dia 19 , es varen instal•lar dues carpes a la plaça, en previsió del mal temps, i varem fruir, primer del concurs de truites, i desprès del sopar per tothom, veient el Barça-At. de Madrid en una pantalla gegant, un puntàs en favor del Ivan, malgrat la qualitat no era la mes adient.
Tot seguit musica per ballar, de entrada el duet RUBEN’S de Tarragona, ens va oferir cançons d’ara i de sempre. Malgrat el fred, molta animació; EL ball del fanalet, el ball del sac i la Toia, que com sempre, no em va tocar, van posar fi a la seva actuació.
A partir de les 4 de la matinada, va començar la seva actuació el conjunt FAIK BAK, 5 joves del municipi, que amb molt d’encert varen tocar temes de Lax'n'Busto, Nirvana, Ace/Dece, ect. .Al més pur estil rockero. Per la seva joventut i l’ambient que es va crear, els hi augurem molt d’èxit en el futur.
Dia 20, diumenge, missa major, i desprès dels ramets de alfàbrega i la coca, concert a càrrec de les Musiques de Sort; Per tercer any consecutiu, aquestes simpàtiques mosses ens varen oferir el seu repertori de musica popular i alguna peça de clàssica, durant l’aperitiu.
I per aquest any ja s’ha acabat, el jovent d’Enviny com sempre ha estat generós en el seu esforç perquè la festa fos lluïda, i a fe de déu que ho han aconseguit.
Acabada la gran diada del 29, lo que ens queda, a la gent que ho varem viure, es un estat de satisfacció, i un orgull de poble, que ja no recordàvem.
Aquest petit llogarret, perdut al mig del ancestral Pallars, va sentir-se important i cofoi de la seva identitat.
No podem ara, desfer la historia, ni pretendre jutjar als nostres padrins, que a principis del segle passat, varen vendre al brocanter Cuyás, lo més valuós que hi havia al poble, peró si que seria important que fóssim capaços de valorar més allò que es nostre.
A partir d’ara, quan expliquem com es el nostre poble, afegirem, al cel blau i l’aigua neta, a la bonhomia de la gent, al silenci, als paisatges incomparables, i a tantes altres coses, una nova historia: el retaule.
En quan a la festa, va ser una festa com les de abans, vestits mudats, repic de campanes, missa major i a la taula, un lloc per tothom.
Varem veure als vells amics d’Enviny, emocionats i feliços, recordant lo que els seus padrins els hi havien explicat, del altar i de les seves peripècies.
Ara Enviny te una copia exacta del seu retaule, i una talla molt valuosa, fruit d’una donació.
Aquesta imatge, una talla de uns 70 cms., del segle XIV, estil gòtic, lluirà al altar, una vegada s’instal•li una alarma per tal d’assegurar-la.
Varen assistir a la festa, el Diputat al Parlament europeu Ramon Tremosa, La Diputada al Parlament de Catalunya Glòria Renom, l’Alcalde de Sort i Diputat al Parlament, Agustí López,, L’Alcalde de Abella de la Conca, Julià Sala, el representant de la Generalitat Adolf Garcia, director de l’Agencia Catalana del Aigua , el conservador del Museu diocesà de Lleida, Sr. Albert Velasco, i el Bisbe d’Urgell Sr. Enric Vives.
Es pot trobar informació sobre la festa a:
El Segre(Comarques) 29 .08.2009 El Segre (Comarques) 30.08.2009 El Pais : (Retablo de Papel) 29.08.2009 La Mañana ( Comarcas) 29.08.2009. TV3 ( Comarques) 30.08.2009
Hem d’agrair a molta gent l’èxit de la diada; A les Autoritats bàsicament al Consell i al Ajuntament, les gestions per aconseguir la copia, a l’empresa Arsus Paper, la perfecta execució de la replica, a Mn. Joan i a la poca gent del poble, la preparació i organització de la festa, al Ajuntament i al Parc Natural del Alt Pirineu,, la adequació del entorn, i al quartet “Veus del Pirineu” la seva participació en els actes.
Barcelona és una casa on les finestres no donen al carrer. Miren al vestíbul de l'edifici i a l'ascensor del servei.
Barcelona és tot a una hora. Quan no ha arribat és massa aviat, quan ha passat aquella hora ja és massa tard. A dos quarts de vuit obrir la porta, a les vuit encendre la calefacció a l'hivern, a les deu donar les claus a la dona de fer feines del segon tercera, a les dotze repartir la correspondència, a les nou recollir les escombraries i a les deu tornar a tancar... Barcelona és el cel lluny i els estels espantats. É s un cel humit i una pluja molt grisa. Barcelona és no conèixer ningú. Només els de la família. I, de vegades, sentir parlar per unes estranyes paraules. És oblidar el so dels animals de casa per veure passar gossos encadenats cap al tard. Barcelona és un pa petit que s'acaba cada dia i és llet d'ampolla, molt blanca, sense nata i amb un gust primet. Barcelona és un soroll sense paraules i un silenci pastós ple de records concrets. I és no veure ningú que pogués compadir-me és veure tornar els néts d'estudi traginant una pila de llibres i sentir un aparell que parla i canta, i un altre que diu i mira, però no sé mal si em veuen a mi. I és aprendre cada dia que hi ha molt poca feina que jo pugui fer. Tal vegada escurar els plats després del repàs. Però no estaran certs que els hagi fet prou nets. I quan a la tarda Barcelona és una història d'allà dalt, no hi ha ningú a qui explicar-la i a tothom li fa nosa que vulgui fer d'aquella tarda de Barcelona un tros d'aventura de muntanya oblidada. Barcelona és aprendre a callar més i més. Fins que em pregunten alguna cosa. Barcelona nit és una escapada cada dia. Comença amb un soroll llargarut d'ascensor i galopa per corriols i boscos. S'atura en qualsevol lloc de la contrada i escolta les campanes. Toc de festa, toc de rosari..., fins que no arriba el toc de morts no m'adormo, i llavors els somnis són llargues converses que no puc fer desperta. Molts camins, fins em desperto amb el somriure o la rialla a punt d'esclatar per una cosa que diem. Algun camí Barcelona és algú de Pallarès que baixa a visitar-se i que porta una engruna d'olor de fem de vaca o d'herba seca, tot i que s'ha rentat com cal. Però potser allà, ben endins de les ungles o en un raconet dels cabells carreteja l'olor diària que m'omple d'alegria. I llavors pregunto per tots, per cada casa que queda al poble i per tot allà que se m'acut. Quan hi ha algú de fora no em fan callar. Segons què dic, m'escarneixen una mica. És una forma de ser important quan saps ben segur que t'has convertit en una vella inútil. Barcelona, per a mi, és una cosa molt bona. Es l'últim graó abans del cementiri
Estem assistint últimament al èxit de la gastronomia del nostre país, molt amplament comentada pels diversos mitjans de comunicació.
En un principi, el gran ressò de l’associació La Xicoia en el seu sisè àpat anual, al Hotel Pessets de Sort, amb l’entrega dels premis a Quim Monzó, Carles Pérez de Rozas i el pastisser Oriol Balaguer.
També varen tenir premi, en Cinto Gabriel, per la seva trajectòria de més de 50 anys al front del Hotel Cardós, i el formatge “La peça d’Altron”, com el millor producte del any.
Ara també ens assabentem de la participació en la segona edició de “Slow Food Jam Session”, de l’aula de la Boqueria, del Xef del Pigal de Llesui, Artur Rafel, juntament amb un xef de Vallfogona.
En aquesta ocasió per promoure receptes innovadores dels anomenats “peixos sense preu” o de baix valor comercial, com les aranyes, maires, rates, cananes, etc.
També s'ha editat, últimament, la guia Repsol que entrega els seus sols, de la mateixa manera que la Michelin dona les seves estrelles.
A Catalunya hi ha 54 restaurants premiats amb sols Repsol.
A les terres de ponen, cal destacar amb dos sols, el Carballeira de Lleida i el Tàpies de la Seu d’Urgell, i amb un sol Casa Irene d’Arties, i el Fogony de Sort.
Llegim a la Mañana del dia 04.03, que el departament de Medi Ambient i Habitatge, d’acord amb el Consell Comarcal i la Diputació, reconvertiran les escoles de 8 pobles del Pallars en vivendes de lloguer per a joves, a uns preus que variaran entre 190 i 230 euros mensuals.
Les primeres escoles que es rehabilitaran son les de Escós, Tornafort, Malmercat, Baro, Estach i Arcalis del municipi de Soriguera, i les de Escart i Escaló de la Guingueta d’Aneu. La de Malmercat ja està adjudicada a una jove del Pallars.
I la nostra? La degradació de la escola d’Enviny es evident. Es de construcció de la mateixa època que les esmentades, anterior a la segona república, i que com les Estac i Baro , es podria catalogar com a be d’interès local.
Reclamem la rehabilitació de l’escola per a us del poble (Festa major, reunions, punt de lleure, lloc per guardar eines comunes, etc.), no ens sembla be que els edificis públics passin a ser d’us privat.
Ens semblaria genial que al poble, tinguéssim un espai digne, sense por de que s’ensorri en qualsevol moment, amb les instal•lacions elèctriques segures, i la possibilitat de que l’ordinador que, amb fins electorals, ens va regalar l’actual Batlle, funcionés normalment amb connexió a la xarxa.
Massa sovint veiem com, “els nuclis agregats”,(nom amb el que ara es denominen els antics pobles), estem al servei del municipi, si per això en treuen algun benefici.
Rehabilitar l’escola , SI!, Però per a us del poble, no pas per a llogar-la.
Venturós qui guarneix en son cor molsa i grèvol – la pau d’un pessebre i esbatana la humida palpebra cor endins a la llum que no mor
Qui s’agença un Nadal per conhort Amb l’encís delicat del orfebre, Un Nadal que esvaint la tenebra Fa més pura l’estrella que és nort
Venturós qui gronxola l’Infant I oblidant-se del món un instan I de viure, a la Vida s’atansa. . Venturós qui el misteri reviu Cada jorn amb plaer renadiu En un intim esclat retrobant-se.
En l’antic llibre d’actes de la muntanya, iniciat l’any 1.897,amb la compra de la muntanya en la subhasta del 7 de Juny de 1.895, hi ha una petita referència a un dels fets més importants en la llarga historia d’Enviny.
“ Que lo any 1910 lo Sr. Antón Puy, Econom de Enviny se bengué lo altar majo de la Parroquial i lo altà de Solé a cambi de dos altas nous, més 500 duros”
Així, amb aquesta petita frase va quedar registrat l’espoli de dos joies de la pintura gòtica que pertenèixien al nostre poble. Possiblement, la venta es va acordar per votació en una assemblea del poble, amb dos vots en contra, segons afirma una web (valldassua.cat), però lo cert es que ara es trobena la quinta punyeta, engreixen el fons de museus ianquis o europeus, que fins i tot es fan pregar per obtenir una copia.
A principi del segle XX, fruit de un munt de circumstàncies, els especuladors varen fer l’agost , basant-se en la ignorància, la bondat i la necessitat d’aquets pobles dels Pirineus.
Al 1909 és la primera vegada que es cataloga el retaule d’Enviny,a l’Anuari del Institut d’estudis Catalans i en expedient governatiu del 17 d’agost del mateix any es certifica la venta.
Hi ha centenars d’obres d’art, en especial pintures gòtiques i romàniques, que varen desaparèixer de les petites esglèsies de muntanya. Si es vol, no més cal fer una ullada als grans Museus americans, o bé un repàs a les diferents obres que s’han escrit sobre el tema: L’Espoli del Patrimoni Arqueològic i Historic-Artistic (J.Campillo), El Romànic i el Gòtic desplaçats ( R.Alcoy i P. Besaran), Especial Èxode Romànic( Rev. Aresta) La Pintura gótica durante el siglo XV en tierras de Aragón y otros territorios Peninsulares (Mª del Carmen Lacarra) etc.
En el cas dels retaules d’Enviny, el de la parròquia, avui està en dos trossos: un a la Hispanic Society de Nova York, i l’altre a la Jhonson Art Galleri de Filadelfia. I el de Soler al Museu de Belles Arts de Budapest.
També ha desaparegut la Talla central del altar de la parròquia, ves a saber si es al fons d’algun Museu o la té algun col·leccionista descatalogat.
Del que en tenim més informació es del de la Parròquia, l’autor va ser un pintor de Molins de Rei anomenat Pere Espallargues que sembla ser que treballava en el taller de Pere Garcia de Benavarri.
Del mateix autor hi ha, el retaule de Soler, el de la parroquial de Son, el d’Abella de la Conca, el de Vielha, el del Pont de Muntanyana, etc.
Sabem que és d’aquest autor, perquè en un dels “Guardapolvos” laterals hi ha aquesta escriptura:
“AQUEST RETAULE HAN FFET LOS HONORABLES MOSSÉN JOHAN SAY, RECTOR, MOSSÉN PERE AYTES BENEFICIAT G. COMPANYÓ, PERE FALCO CONSOLS HILOS PROHÔMENS DE LO VEYN // LO QUAL ES ESTAT OBRAT PER MANS DE MESTRE PERE ESPALLARGUES PINTOR DE LA VILA DE MOLINSL’ANY MCCCCLXXXX”
A part del autor, també podem saber qui va encarregar el retaule i possiblement qui el va pagar.
El retaule es un moble amb tres carrers, centrats per una talla de la Verge amb el Nen, anterior a la execució del retaule. És normal en aquesta època i en esglèsies petites integrar talles romàniques als nous retaules gòtics (com a exemple es pot veure el retaule d’Escalarre, actualment al museu de Dallas, Texas.).
En l’època en que es va vendre, l’altar d’Enviny, estava format per un frontalromànic, la talla ja esmentada i el retaule gòtic.
Cada carrer del retaule té tres cases o quadros. A la esquerra de dalt a baix hi haL’Anunciació, La Visitació i La Nativitat. A la dreta hi ha La Resurrecció, L’Epifania i la Presentació al Temple. Coronant el retaule, sobre el departament de la Talla de la Verge, es situa el Calvari. La predel·la central té dues taules amb dos trios de sants cada una: Sant Joan, Sta. Brigida i Sant Miquel en una , i Sta Magdalena, San Ermengol i Sta. Catalina en l’altra. A les Portes hi ha les efigies de S. Pere i S. Pau. El “Guardapolvo” té el monograma de Cristo (IHC), i sis escuts amb dues barres vermelles sobre fons daurat. Escuts que pertanyien al Duc de Foix, amo de terres en el comptat del Pallars en el temps de la construcció del retaule.
Aquesta es la descripció del retaule del que ara s’intenta fer una copia a Barcelona, per tal de tornar al poble part del seu patrimoni.
A les grans ciutats o pobles amb gran importància histórica, normalment hi ha cronistes que reparen en tot alló que té una mínima presència en el esdevenir diari. Al nostre poble, tret de escritures de transaccions comercials, o capitols matrimonials, ningú ha deixat constància escrita de tot alló que ha passat . Fins i tot el arxiu de la parroquia es va cremar, i per tant tots el fets que sobrepassen la memória de la gent , s'han perdut en el oblit. Una encomiable exepció, es el llibre d'en Antoni Xavier Barbal, "Nan-lin foten i nan-lin refoten" (Gasineu edicions, 2.008) , una cónica plana i popular de les tradicions de Enviny, escrit com un diari i situat l'any 1.919. Malgrat tot, si hom es passeja per les velles grasades del nostre poble, i observa tot alló que es veu desde el carrer, es pot percebre ademés de la gran cualitat de algunes parets de pedra, la firma perdurable dels que les van constriuir. La casa més antiga de la que tenim noticia gravada de cara al carrer, es casa Camp, que a mitjans del secle XV, un bon picapedrer, va deixar a la façana una pedra que diu clarament "Cam 1446". La resta de noticies murals, hem de pensar que son reconstruccions, fetes durant el primer terç del secle passat. Aixi doncs, l'any 1.916, Toni va fer la Borda i l'any 1.918, Simón va fer la façana d l'ereta. L'any 1.919 va ser any de molts paletes a Enviny , doncs Pobellà, Llop i Pey, conste que varen fer les seves cases. L'any 1.929 es va construir la Font, i també la façana nova de Simón. L'any 1.930, padrí de Toni va comprar casa Sastre i va construir la casa actual i l'any 1.931 es va refer l'esglesia o al menys el terra de la mateixa.. Hi han més cases fetes en els mateixos anys (1.924 casa Barbal, Casa Nus...) Peró no ens van deixar noticia escrita a les parets. Es desitg del home, el quedar en la memória dels que vindrán, no es mal sistema gravar la data en una paret, grafiti antic que perdura en el temps com la pedra.
"Franco amb aun abric gruixut de campanya a mà dreta i José Antonio amb brillantina al cap i camisa fosca a mà esquerra i al centre el crucificat amb cara de ciscumstàncies, com a l'escola" (Jaume Cabré, Les Veus del Pamano)
El dia 6 d'octubre el nostre poble es va convertir en un dels platos de la minisèrie coproduïda per TV3, Diagonal TV i Mallerich Films, basada en el llibre de Jaume Cabré, Les veus del Pamano. El gran èxit d'aquesta novel·la a la Fira del Llibre de Frankfurt de l'any passat, on va vendre 40.000 exemplars, va animar a Xesc Barceló i Eduard Cortés a fer una adaptació del llibre per la petita pantalla.
La nostra anitga escola va servir per recrear a 50 actors i 10 tècnics l'antiga escola de Torena (poble on es desenvolupa el fil conductor de la novel·la de Cabré). Així doncs, els diferents especialistes van convertir el nostre estudi en una escola típicament franquista dels anys '40. Ja quan es va editar el llibre, l'editorial Proa va escollir per la seva portada una fotografia de nens i nenes del poble d'Enviny (podem distingir fàcilment la Pilar de Simon, la Montserrat de Pey, l'Angeleta de Fusté i el Peret de Barbal). El director de la minisèria, Lluís Maria Güell, va explicar que la majoria de nens de l'escola que descriu el llibre s'han seleccionat a les poblacions de lo Pallars, com ell explica "per garantir que l'accent sigui pallarès".
Durant el primer mes de rodatge de la minisèrie es gravarà pels diferents pobles de lo Pallars Sobirà com a l'escola del nostres poble, el cementiri de Tírvia, el poble d'Espot o l'esglèsia d'Isil; durant les altres setmanes el rodatge seguirà a Barcelona.
La producció compta entre els protagonistes amb cares conegudes per tots nosaltres com són Roger Coma, Francesc Orella, Montse German, Àlex Brendamühl, Rosa Renom i Mar Ulldemolins entre d'altres. Però molt més conegudes per tots nosaltres són les dues dones d'Enviny que s'han convertit en actores durant uns dies. La Nuri de Camp i la Maria de Mestrejaume. La Nuri que representa una mare d'un dels nens de l'escola, declara per a Sort Actual: "Crec que és una experiència molt bona i diferent en la meua vida. Per altra banda la Maria diu que la minisèrie servirà per donar a conèixer tots aquests pobles. En delcaracions a TV3 la Maria va expressar el seu entusiasme per recuperar la memòria d'aquests espais perduts.
La minisèrie arribarà segurament a TV3 amb dos capítols de 90 minuts per la tardor de 2009. Abans s'espera una presentació al voltant del dia de Sant Jordi d'aquest mateix any, possiblement a Sort. Està previst que més endavant la minisèrie s'emeti per TVE.
Com cada any, el tercer diumenge de Setembre varem celebrar la festa major.
El temps va acompanyar i la gent també.
El Divendres, dia 19, dins el programa cine a la fresca, que realitza l'Ajuntament, es va projectar la pelicula " En terra de ningú", referida al trist paper de la comunitat internacional al conflicte dels Balcans. L'assistència no va ésser molt nombrosa, però els espectadors s'ho van passar força be.
El Dissabte a la tarda, es va fer un concurs de Truites. Les mestresses es varen esmenar d'allò més i el jurat va tenir força feina, per decidir quina era la millor. Al final el primer premi va ser per la presentada per la Flora de Barbal.
Tot seguit el sopar. Fideua, llangonissa i carn a la brasa, amanides, fruita, vins, caves i cafè. Tot abundant i deliciós, que va deixar al personal satisfet i amb ganes de marxa.
A continuació, l'incomparable Only Anthoni va començar a tocar perquè la gent s'ho passes molt be a la plaça, ballant. El ball del sac i el del fanalet, varen acabar, ja de matinada, amb la seva actuació.
Després i com a final de tota una nit de gresca varen actuar els "Xafarrastolls" un grup de gralles i percussió molt animat, que va fer que la festa tingués un final diferent.
El diumenge, missa solemne precedida de la campanejada adient, després, rams d'alfàbrega i bona coca, i al sortir un concert molt lluit de les nenes Musiques de Sort. Recital entranyable de peces curtes, molt ben interpretades per violoncel, violi, teclat i flauta d'unes estudiants de música que no dubteu, arribaran molt lluny.
Tot plegat, una festa diferent, perquè es la nostra i com a tal ens l'estimem, és probable que ens falti quelcom mes identificatiu. Els vells recordem amb anyorança, L'esquerrana, el freginat, o la missa de fadrins, però tot canvia i és probable que tot això ja fos una mica ranci.
Volem aplaudir des d'aquí a la nostra gent jove: Ares, Griseida, Yolanda, Elena, Ivan, Andreu, Iker, Noemí, Les músiques de Sort, etc. i a tots els que els han ajudat, per mantenir viva una de les nostres tradicions.
El passat 1 de Maig ens vam reunir per celebrar com cada any l'Aplec de Soler.
Tots plegats, envinyencs, envinyenques i gent propera ens vam aplegar a l'ermita de la Mare de Déu de Soler, situada a sobre de l'Hostalnou en un repèu del serrat. Aquesta ermita se'n té notíticia des de l'any 1244, quan el capellà de Montardit va fer donació al monastir de Gerri de la Sal, entre les quals hi figurava una porció de terra que limitava amb les propietats de Santa Maria de Soler, i sis anys més tard apareix referenciat el prior d'aquest lloc. La figura del prior de Soler apareix esmentada novament un segle més tard fins és possible que depengués de Gerri, però poc a poc aquesta figura va desapareixent i de ser priorat va passar a ser una capella més, almenys així consta a partir de 1758.
L'ermita conservava un retaula gòtic del s.XV molt interessant. En un dels cinc reqaudres que forma lo bancal hi ha l'efígie de Sant Ot. En J. Moner creu que aquesta ermita havia pertenescut als templers, però per ara no hi ha res que ho demostri així. Aquest retaula es va vendre a l'any 1908 i ara està a Budapest.
Enviny s'aixeca a 1154 m. d'altitud, en un vessant enlairat sobre la riba esquerra de la riera de Montardit, la qual aflueix directament a la Noguera Pallaresa. El poble té actualment 24 habitants, quan l'any 1860 el municipi n'havia arribat a assolir 919 i el 1900 encara en conservava 743.
El seu terme comprèn les valls dels barrancs de Montardit, de la Pietat i de la Bastida, tributàries totes del Noguera Pallaresa per la seva dreta. El terme és molt solà i muntanyós, amb les màximes elevacions a la Pala Cremada (2360 m.), cap de la Muntanyeta (2227 m.) i tossal Roi (1982 m.), al sud-est de la serra d'Altars.
Tant el bestiar com l'horta són el sector fonamental d'Enviny, cal destacar la qualitat de les nous dels seu noguers que es troben abundant pel terme.
ETIMOLOGIA
El nom d'Enviny prové del llatí Envacinio, com ve ens demostra el fet que mossén Coy anota un document de l'any 1087 referent a un judici hagut davant del comte del Pallars Artal, in castro d'Envacinio, en lo castell d'Enviny. En vacinio en llatí significa en el veïnat.
